EL VETERINARI

 Pàgina realitzada pel veterinari Eduard Martí

LES PUCES: 
PARÀSITS PERFECTES

     Lles puces acostumen a ser las preocupació de molts propietaris de gossos i gats. Aquests petits insectes de color marró o negre, de1’5 a 3’2 mil.límetres de llarg, amb potents potes que els hi permeten saltar fins a 34 centímetres (més o menys l’equivalent a que un atleta humà saltés uns 90 metres d’un salt), són uns dels paràsits que millor s’han adaptat a viure entre nosaltres. Com a paràsits són perfectes. Com a plaga, un mal de cap constant.
     
     Malgrat piquen tant mascles com femelles, són aquestes últimes les que amb més freqüència ho fan per asegurar amb una bona alimentació la producció de més ous i un  correcte desenvolupament. Quan una puça detecta que un mamífer és aprop per imperceptibles canvis de temperatura, trepidació del terra o moviment, mitjançant els sensibles sensors de que disposen, salta cap a la seva presa i es disposa a trobar el lloc adient per començar a menjar. Normalment no piquen al primer lloc al que arriben sino que es desplacen pel cos de l’animal fins trobar el lloc que els hi doni més seguretat. En gossos i gats sobretot és al terç posterior, tant la zona ventral (la ingle) com la dorsal (al voltant de la cua).

     Per començar el seu àpat, primer inocularà una mica de anticoagulant especial per evitar que els coalls dificultin l’aspiració, i seguidament entrant el fibló del que disposen, iniciaran la succió. Serà aquesta saliva amb anticoagulant la que pot produir les tant freqüents al.lèrgies a la picada de puça en animals predisposats.

     Usualment les puces baixen de l’animal del qual s’han alimentat per trobar un medi que els hi permeti fer els nius per depositar els ous. Com a paràsit molt adaptat, escollirà un lloc on sàpigui que l’animal tornarà per poder-se tornar a alimentar, de manera que no anirà molt lluny d’on dorm l’animal o on resta més sovint.

     Una puça adulta pot dipositar fins a 50 ous diaris, els quals eclosionaran pasats uns dies si es donen les condicions adients. I aquí tenim una altra sorprenent característica que indica el nivell d’adaptació de les puces. Els ous eclosionaran quan detectin des de dins de l’ou que hi ha un augment de calor (si l’animal pasa aprop), o si els sensors de moviment detecten trepidació a terra (quan l’animal camina aprop). Si no es dóna cap de les dues condicions l’ou pot esperar mesos a obrir-se sense cap problema. 

     Malgrat siguin amants de la calor i en els mesos de primavera comencin a proliferar més, tenint el pic de multiplicació a estiu, es sol pensar que a l’hivern no hi ha puces. I és fals: les calefaccions i els ambients artificials humans permeten que durant els mesos de fred encara hi hagi puces per tots llocs. Per aquesta raó, les mesures antipuces s’aconsella que es prenguin tots els mesos de l’any i no només quan n’hi ha més, actuant en la mascota i en el medi on viu (la casa).   

ANSIETAT PER SEPARACIÓ

     L’ansietat per separació és un estat d’intranquil·litat, aprensió o temor que apareix en alguns gossos, cada cop que deixen de tenir accés al seu propietari o propietaris. Aquest estat d’ansietat es manifesta usualment de tres formes diferents, que són: miccions o defecacions inadequades (no en el lloc aprés, normalment al carrer), vocalitzacions (udols, lladrucs o plors) o conductes destructives (trencament de mobiliari o afers personals dels propietaris). Segons el cas, es poden trobar una, dues o totes tres alteracions del comportament. És freqüent que l’aparició dels símptomes es trobi en gossos que estableixen uns lligams afectius exagerats amb els propietaris (molt usual en gossos que anteriorment han estat abandonats, però també visible en gossos que han tingut una convivència més dependent amb els amos durant certs moments de la seva vida (com exemple, després de les vacances) i que en tornar a una rutina sense ells, exhibeixin el comportament anòmal). Aquest lligam excessiu, anomenat “hiperapego”, comporta tal dependència que fa que quan el gos veu o sospita que els propietaris marxen de casa, entri en un estat d’ansietat. 

     L’angoixa desapareix quan els propietaris tornen a casa, però malgrat es repeteixi diàriament el retorn, no per això deixa de repetir-se el quadre. La solució a aquesta freqüent patologia del comportament es basa en la modificació de la conducta. Per arribar a aquest canvi conductual es fan servir dos tipus de tractaments, normalment combinats: un de maneig per part dels propietaris, i un altre farmacològic. El maneig adequat demanarà que els propietaris trenquin amb tots els rituals inconscients de sortida de casa (agafar les claus de casa, bosses o maletes, posar-se els abrics, tancar les llums, etc), per tal d’evitar que el gos iniciï l’estat d’ansietat. D’altra banda, també hem de fer desaparèixer o disminuir aquest “hiperapego” que els fa tant dependents dels propietaris. Això no vol dir que se’ls hagi d’ignorar sistemàticament, però si que s’ha d’intentar no estar tant disponibles quan l’animal ho requereixi. Així, serà bo que en totes les circumstàncies quotidianes de la vida en comú entre propietaris i gos, sigui el propietari qui triï quan fer-li cas, quan donar-li de menjar o quan jugar amb ell, i no a l’inrevés. Hi ha molts casos en que el maneig per si sol no dóna bons resultats. Llavors, sota consell veterinari, es pot utilitzar la medicació, bàsicament ansiolítics, que faran que l’animal no tingui els atacs d’angoixa i sigui més receptiu a les noves condicions de lligam que s’han d’establir.

     Malgrat la durada del tractament depèn de cada individu i situació, solen aconseguir-se progressos substancials en un període d’entre 1 i 3 mesos, millorant d’aquesta manera no sols la convivència entre propietaris i animal de companyia, sinó també la qualitat de vida del gos.

EL CANVI CLIMÀTIC
I LES MASCOTES

     Tothom hores d’ara ja ha sentit parlar del canvi climàtic, on per la destrucció de la capa d’ozó, l’emissió de gassos contaminants a l’atmòsfera, la tala massiva d’arbres a nivell planetari i la destrucció d’ecosistemes (tot per obra i gràcia de l’home) ha produit uns canvis en la meteorologia molt greus i cada cop amb menys possibilitats de tornar a la normalitat. Aquests canvis també afecten a les nostres mascotes. El que per nosaltres és simplement una suavització de les temperatures, una pràctica inexistència d’hivern, i una molt probable pujada futura de les temperatures a primavera i estiu, afecta directament la salut dels nostres animals. 

      Les mudes, per exemple, que es presenten a les époques de canvi de temperatura (a la tardor, canviant el pèl d’estiu i preparant l’animal per l’hivern, i a la primavera, perdent la capa protectora del fred per una més adaptada a la calor) han donat tot tipus de problemes aquest any: retards en la pèrdua pilosa, males mudes, pèrdues constants de pèl, clapes…  No suposen greus problemes per les mascotes, però sí constants molèsties per la convivència amb un animal que permanentment està perdent pèl.

     Aquest hivern inexistent ha fet també que molts paràsits no hagin disminuit la seva població, com puces o paparres, que normalment moren amb el fred en grans quantitats i tornen a multiplicar-se quan arriva la primavera i la calor. No és difícil pensar que aquest any serà un mal any pels al.lèrgics a la picada de puça.

     Les al.lègies primaverals s’han avançat uns mesos, presentant-se ja a gener i febrer, doncs la floració i les quantitats de polens a l’ambient han començat més aviat. Així els animals atòpics que podien tenir un descans als mesos d’hivern han requerit ajuda mèdica quan cap altre any n’havien necesitat.

     Si hem de fer cas de les prediccions que informen de sequeres i clars augments de temperatura en els propers mesos, veurem que aquest canvi del que tots som responsables no només ens afecta als humans, sino que també a les nostres mascotes i a tota la vida terrestre. En pocs anys podria tenir unes conseqüències funestes per la vida animal i per les complicacions en les nostres mascotes.

INTOXICACIONS EN
ANIMALS DE COMPANYIA

     Són moltes i molt variades les possibilitats de que un animal de companyia entri en contacte o ingereixi un tòxic que li pugui causar greus lesions. 

     És impossible fer un llistat de tots els tòxics , així que ens centrarem en que fer quan es presenta la intoxicació.

     Com evitar-ho ? La solució més lògica és la prevenció, deixant fora del seu abast tot producte que pugui fer mal al nostre animal. Tenir tots els productes químics com netejadors i insecticides a algun lloc on no pugui arribar, tenir cura de mai deixar una caixa de fàrmacs on la pugui agafar, saber si les plantes que tenim a casa poden ser perilloses si s’ingereixen, mai donar-li un fàrmac si no sabem la dosi exacta o sense el consell d’un veterinari... Bàsicament fer ús del sentit comú. 

     És molt important que quan es presenti la possibilitat d’una intoxicació es consulti el més ràpidament a un veterinari per saber la gravetat de l’enverinament. No tots els tòxics disposen d’atidot, així que és vital saber la seva composició, la quantitat a la que s’ha vist exposat i el temps transcorregut des de la ingestió o el contacte, per a poder prendre les mesures necessàries. La majoria de les vegades es procedirà a intentar la expulsió del tòxic de l’organisme, sigui provocant  el vòmit o fent rentat d’estómac si s’ha ingerit, o netejant la pell esposada si només ha entrat en contacte. 

     
     Si no és possible o el tipus de tòxic no ho aconsella (com el cas dels productes molt àcids o molt bàsics, com el lleixiu), es procedirà a intentar evitar la absorció per l’organisme mitjançant carbó actiu o altres productes quelants, o accelerant l’eliminació per via urinària o fecal. Finalment s’hauran de tractar tots els símptomes secundaris a la intoxicació, molt variables segons la font tòxica inicial.

     No s’aconsellen remeis casolans previs a la consulta amb el veterinari perquè poden ser molt contraproduents. Finalment la rapidesa de l’actuació és determinant  per a la efectivitat del tractament.  

TUMORES DE MAMA EN
PERROS Y GATOS

     Para empezar debemos diferenciar los términos tumor o neoplasia, que se refieren a la proliferación de crecimiento celular excesivo formando una masa, cualquiera que sea su tamaño, pero sin afectación de los demás tejidos ni de la salud en general del paciente (como puede ser una verruga, por ejemplo, o cualquier tumor benigno), y el término cáncer, que se refiere a que ese crecimiento excesivo es suficientemente invasivo, rápido y con propiedades de crear metástasis que inducen a un pronóstico que compromete la vida del paciente (son los tumores malignos).

     Así como las causas de los tumores en general según los últimos estudios se basan en teorías de mutaciones genéticas, procesos ambientales, la participación de virus y hormonas, o de radiación, factores físicos y químicos, en el caso en concreto de los tumores de mama el factor principal es la estimulación hormonal del tejido mamario. Se ha comprobado que el hecho de existir estrógenos en el organismo hace que el tejido mamario se sensibilice y que en cada ciclo aumente la probabilidad de que algunas células muten y empiecen a actuar con el clásico crecimiento incontrolado. Bien es cierto que no todas las hembras con ciclos hormonales desarrollan tumores, por lo que seguramente hay una base de predisposición genética o factores ambientales que las predisponen. Es por ello por ejemplo que los machos no suelen tener tumores de mama pese a tener glándulas aunque no sean efectivas.

     Contando con este hecho, se ha comprobado que si se eliminan los órganos productores de estrógenos (los ovarios) a una edad temprana, se evita que los tejidos mamarios se sensibilicen hormonalmente, y se disminuye la incidencia de presentación. De esta manera, una perra ovarioectomizada antes del año y medio/dos años de edad tiene menos probabilidades de tener tumores de mama a largo plazo. Si la escisión de los ovarios se produce más tarde, ya es demasiado tarde para conseguir este efecto, pues las mamas ya han estado expuestas demasiado tiempo a sus efectos.

     Los tumores de mama son el principal tipo de los tumores presentes en las perras (el 50 % de los tumores) y tienen un 50% de probabilidades de ser malignos. En la gata, el índice de presentación es menor, pero cuando se presentan tienen un 80% de probabilidades de que sean malignos.

     Los tumores de mama no suelen responder a quimioterapia ni a radioterapia, así que la única solución es la cirugía de extracción del tumor lo antes posible para reducir los daños y mejorar el pronóstico. La cirugía variará en su agresividad dependiendo de los criterios de malignidad que se presenten: cuanta más malignidad se sospeche, más tejido deberá extraerse alrededor de la masa para asegurarse de que no queda una sola célula tumoral que produzca una recidiva del proceso.

     Nuestro principal aliado es la detección precoz de las masas tumorales para poder decidir cuál será la actuación del veterinario lo antes posible.

LAS ALERGIAS Y EL BUEN TIEMPO

     Con el buen tiempo es de todos sabido que las alergias arrecian en personas, y también sucede lo mismo en perros y gatos. Una alergia o hipersensibilidad es una reacción exagerada del organismo causante de lesión tisular cuando reconoce por exposición repetida a un alérgeno determinado (cualquier sustancia que pueda ser reconocida por el sistema inmune: polen, ácaros del polvo, plásticos, saliva de pulga, veneno de abejas o avispas, pelo de otro animal…). Hay varios puntos importantes a tener en cuenta respecto a esta entidad:

-         Así como en humanos las alergias suelen generar sobretodo síntomas respiratorios (asma, rinitis) y en menor medida cutáneos (principalmente picores), en perros sucede a la inversa, mientras que en gatos las dos facetas de los síntomas se dan en proporción similar.

-         Parece haber una predisposición genética a presentar una alergia,

-         Una alergia puede aparecer en cualquier momento de la vida del animal

-         Es frecuente que se presenten en un mismo individuo alergias a diversos alérgenos (es decir, que se sea alérgico a varias cosas al mismo tiempo):

-         Por estadística, las alergias más frecuentes tanto en perros como en gatos son, por este orden: alergia a la picadura de pulga, alergias por alérgenos inhalatorios o transdèrmicos (atopia), alergias alimentarias y finalmente alergias por contacto.

     De esta manera, es comprensible que con la llegada de temperaturas más altas la proporción de pulgas y otros insectos aumenta, así como los agentes que hay en el aire que pueden provocar alergias, como pólenes diversos. En este último caso además, aparte de la floración de muchas especies vegetales también empeora el conjunto la situación meteorológica que permite sequedad de mucosas y una humedad ambiental propicia.

     Dejando claro ya que una vez aparecida la alergia ésta no desaparecerá nunca (aunque con tratamientos específicos puede mejorar), sabemos que lo único que podemos hacer es intentar evitar en la máxima medida el contacto con el alérgeno (si puede ser diagnosticado) o el control del sistema inmune del paciente para intentar que sus defensas no generen la cascada descontrolada que supone el cuadro de la alergia. Eso se conseguirá con tratamientos basados en rebajadores o moduladores de la respuesta inflamatoria (corticosteroides, y en menor medida antihistamínicos, así como nuevos inmunomoduladores como la ciclosporina ya a disposición de la medicina veterinaria) o incluso con los tratamientos para la detección del alérgeno específico que dispara los síntomas para poder crear un tratamiento personalizado de hiposensibilización para cada individuo y alergia. Esto último, aunque es la mejor opción para intentar controlar la alergia, tiene un tanto por ciento de efectividad reducida, de manera que sólo en el 50-60% de los casos logra resultados buenos, tanto en humana como en veterinaria.